El 2010 vam “estrenar”
la Marató eXtrem del Puigsacalm amb 5 Patidors... i què va passar?
Doncs que va estar passada per aigua, boira, fred i fang! Ara, i com
vam patir i disfrutar, eh? Bé, uns més que d'altres... hehe...
I enguany, també hem
“estrenat” la Marató del Montseny... hehe, i no es per dir-nos
“gafes”, però també ha estat passada per aigua, vent, boira,
fang i mooolt fred! Mmmh...
Doncs bé, enguany 7
Patidors hem pres la sortida, una mica remullada, però no gaire. Els
dies i nit anteriors no va parar de ploure. A tots ens feia respecte,
ja no tan sols pel fet que fos una marató de muntanya, que també,
sinó pel fet que la climatologia ens seria adversa.
La majoria portàvem un
bon “rodatge”, però la veritat és que tots ens vèiem
capacitats per, almenys, finalitzar-la dins l'horari previst.
Un que s'estrenava en
marató (el Jordi, germà del Presi i resident a Sta. Maria de
Palautordera), el Sayen, que ha vingut expressament des d'Alemanya
(on treballa i viu actualment), el Bonfi, que en tenia moltes ganes,
i com no, el Rami (el nostre Patidor més mediàtic), el Terminator
(una màkina!), i jo mateix, el Presi!
Al cap d'un km de la
sortida, on no havíem vist al Terminator, ja ens vam mullar els peus
passant per un pas de camí inundat pel riu Tordera. Fuaa, això ja
pintava èpic!
La pujadeta fins a Sant
Bernat (km16), tot i que no era molt costeruda, anava pujant i
carregant les cames. Jo des de l'inici ja anava força alt de ppm's
(els nervis? Que tampoc anava tant ràpid!). Així, un cop a Sant
Bernat (en unes 2h) i sense haver-me posat l'impermeable (no plovia
massa), jo i el Riki ens retrobem a l'avituallament, on també hi ha
el germà del Terminator, que ens fa algunes fotos i vídeos
(merci!!). Aleshores vam saber que el Terminator també era en cursa!
Bé!
Ara ve lo bo! La pujada
al Matagalls... però abans, just quan pugem per una trialera
costeruda agafant-nos amb unes branques, al costat d'una petita riera
(o cascada), des de dalt ens criden: “Pedra!!!”... hòstia, un
pedrot gros, gros baixa directe cap el Riki, que anava darrera meu.
Aleshores, m'empeny una mica (que casi me la foto), i el pedrot li
passa a menys de mig metre! Jodeeer, què justet!!! Ja tenim
l'anècdota del moment. I és que amb la fangada que hi havia i lo
tou del terreny, doncs...
Ara sí, ara ja toca
pujar i pujar... i pujar cap al Matagalls! Caram quina pujada. El
Riki es va quedant enrere i jo vaig fent. El camí molt guapo. Mirant
enrere, només es veu un tros de la vall, ja que la boira impedeix
veure més enllà. Amunt doncs! Sembla no acabar-se mai... les
lumbars comencen a molestar i algun petit toc d'alerta de rampes als
bessons que fan que hagi de fer les passes més curtes. Sí, si,
pujava caminant, què us penseu! A mig camí em passa el Jordi
Garcia. Ens saludem. Tira, tira... i el perdo de vista al cap de poc.
Quan ja arribem gairebé
a dalt, a espai obert, la pluja i el vent s'intensifiquen, i la
sensació de fred m'envaeix completament. Aprofito per fer alguna
foto més i algun vídeo i em poso l'impermeable. Vaig xop de dalt a
baix. L'impermeable de l'únic que em protegeix és del vent, ja que
també està xop. Començo a tenir les mans inflades i força fredes.
Sento tocar una esquella i penso: caram, vaques per aquí amb el
temps que fot? Noooo, jajaja, era un xicot que, tapat de dalt a baix,
l'anava tocant i animant la penya! Increïble! Moltes gràcies noi!
El crono em marca unes 3h.
A l'arribar dalt, al GR
sota el Matagalls, un grup de voluntaris que havien parat una tenda,
em van apuntar el dorsal en mig de la ventada i la pluja que fotia.
Ara tocava baixar fins a Sant Marçal.
Un cop aquí, a Sant
Marçal, km25, miro el Garmin i veig que el porto amb el crono parat.
Joder, segur que al posar-me l'impermeable allà al Matagalls (amb el
vent, costava), dec haver pitjat el botó sense voler. Bé, el torno
a posar en marxa. Porto unes 3h30 i vaig prou bé tot i el fred que
ja tinc.
El noi de l'avituallament
ens diu als que estem allà jalant i bevent que al Turó de l'Home hi
ha 0 graus, boira i que fa molt vent i fred. I que la pujada a les
Agudes és tan o més dura que la del Matagalls, que si hi ha algú
que vulgui abandonar, que ho faci ara si no va prou equipat o no s'hi
sent amb forces.
Una noia i algú més
diuen que abandonen... a mi se'm passa pel cap però ho descarto
ràpid. A més, els diuen que han d'agafar la ctra que baixa
directament al poble i que hi ha uns 15km, que ells mateixos...
caram!
Doncs res, després de
fotrem uns quants trossos de plàtans i alguna taronja, beure Isostar
i jo què sé què més, tiro una mica, pixo, i santornem-hi. Primer
per una pista ample on es pot córrer força bé, fins que ja trobem
el corriol de pujada.
Mare de Déu, aquí
començo a flaquejar. Passes curtes, gairebé sense aixecar el cap de
terra. Fa molt vent i la pluja s'intensifica. Algun altre avís de
rampa als bessons. Afluixo una mica, deixo passar 2 o 3 participants
que veig que també van tocats però potser no tant com jo. Em
dosifico. Les pulsacions bé (a 160). Ara ja tinc fred. Les mans em
comencen a fer mal, això vol dir que se m'estan començant a gelar.
Tinc el track al Garmin però no m'atreveixo ni a mirar-lo. Vaig
fent, ja arribaré a dalt, penso. Aleshores em ve al cap com deu
estar patint el meu germà (és la seva primera marató). Estic
temptat d'avisar-lo de que això és molt dur, però aleshores penso
que és ell qui ho ha de decidir. Al Riki no el veig. I a ningú més
dels Patidors.
Oh, ja veig roques i
espai obert! Arribem al cim, a les Agudes! Serpentegem algunes roques
i corriols. El vent s'intensifica encara més. La pluja, empesa pel
vent, semblen agulles que se't claven al cos. Fins i tot notes les
gotes com punxen a través de la roba molla.
Anem un grupet petit de
corredors i ens despistem i tirem cap a l'esquerra i avall. Ens
criden: ei, que és per aquí! Jodeeeer, ja deia jo, quina cagada, ho
sento nois. Va, que anem sobrats. Au, puja 50m recte amunt que no ha
estat res. Ara seguim un corriol entre bassals d'aigua i un vent
terrible ens empeny per tots costats. L'impermeable s'infla d'aire.
La pluja xoca contra els nostres cossos mig congelats. El nas raja i
gairebé no podem ni parlar perquè els llavis i la mandíbula se'ns
ha mig congelat.
Per fí! L'avituallament
del Turó de l'Home!!! Miro l'hora, són les 13h!! Wow, penso! Això
m'anima. Veig alguns organitzadors o voluntaris que vénen corrent
cap a nosaltres mig espantats preguntant-nos si havíem vist algun
participant fotut per allà darrera. Aleshores ja intueixo que alguna
cosa no va bé, que la climatologia se'ls està girant en contra. Jo
no he vist res greu! Ens animen.
Arribo, doncs, a
l'avituallament, en mig d'un clima extrem, i gairebé ploro
d'emoció... si, si, va ser una sensació brutal... se'm van negar
els ulls, tot i que l'aigua de la pluja que rajava per la meva cara
ho dissimulava.
Un grup d'atletes ens vam
avituallar i vam ser atesos, millor dit, MOLT ben atesos, per la “RUN
Cicling”, a qui no conec personalment, i com no, pels amics
Koala's, entre d'altres. De fet, qui sinó podia estar, en un dia
així, al cim del Montseny, eh? Moltes gràcies kanalla!
Un cop reavituallat i
congelat pel fred. Avall va! Ens esperaven gairebé 14km de pura i
dura baixada (1500m D-)!!
Els corriols eren plens
de fang, pedres i la major part d'ells, semblaven rierols, ja que
l'aigua també hi corria, i, és clar, nosaltres pel bell mig de
l'aigua, xip, xap, xip, xap, ziiip (relliscada!), uuuiii, de què!
Així, anava baixant a
pas lleuger, hehe, el que fa la inèrcia... que em sona el mòbil
insistentment. Com que en aquell moment no podia parar perquè el
camí era molt estret i plovia força i no hi havia res a cobert, el
vaig ignorar. Al cap de poc, un altre cop el mòbil. Caram, a veure
si li ha passat res al meu germà! Paro, em trec l'impermeable i
agafo el mòbil de la Camelbak. No respon. Truco, no contesta. Em
passen alguns corredors interessant-se per si em passa res. No, no,
gràcies! Guardo el mòbil un altre cop i avall.
Torno a avançar alguns
corredors i torna a sonar el mòbil. Caram, torno a parar, ara sota
un arbre. No contesta. Truco jo, tampoc! Joder! Un home a qui ja he
avançat 2 cops, em diu que més val que llenci el mòbil... jajaja,
ja te raó. Bé, ara me'l poso a la butxaca de l'impermeable dins una
bossa de plàstic que porto (per si em tornen a trucar, que el tingui
a mà i no hagi de parar més!).
Vaig tirant avall...
avanço força gent. La penya s'ho pren en calma això de baixar, tot
i que jo tampoc vaig a sac, que l'endemà s'ha d'anar a treballar,
tu!
Torna a sonar el mòbil.
Ara sí, ara contesta. És el meu germà que, tot i que no el sento
gaire bé, em diu no sé què de que han plegat o alguna cosa així
em sembla entendre. Ni idea. Jo li dic que em queden 4km per arribar.
Vaig tirant avall i no
para de ploure en cap moment. Travesso un camí ample i giro cap a la
dreta cap una trialera de baixada que no vegis com patina. Arribo a
un camí ample i veig corredors que baixen per la meva esquerra...
ara no entenc res. Miro el track del Garmin i veig que ho he fet bé
i que vaig bé. Penso que potser han escurçat el recorregut pel
clima del cim. No ho sé. Tiro i vaig avançant gent.
Ara arribem al riu
Tordera, que s'ha de creuar agafant-nos a una corda, ja que la força
en que baixa se'ns pot endur riu avall... vaig passant i l'aigua em
cobreix més amunt de la cintura. Hòstia! El mòbil, que el porto a
la butxaca de l'impermeable!! Ai!
Surto de l'aigua i un
home m'empeny cap amunt, que ve una pujadeta i ens anima: vinga va,
que només queda 1km!!
Jo no sé d'on trec les
forces però vaig corrent, ja fa estona, a un ritme força bo. Avanço
a més gent. Penso, caram, si que van amb calma, però si normalment
la gent, quan està la meta a prop, apreta... no ho sé, no ho
entenc.
A uns 500m de l'arribada
em sembla veure el Rami... no, no pot ser. Caram, a mesura que m'hi
acosto el vaig reconeixent... em sorprenc! Rami, què t'ha passat? Em
diu que des del km15 que va amb rampes... caram! Em quedo al seu
costat i ell que ho veu i m'empeny endavant i em diu: va, tira! Val,
val, doncs tiro!
A 50m de l'arribada, em
trec l'impermeable i em torno a emocionar, hòsti, semblo una
figaflor... sort de la pluja, que m'ho dissimula... passo per la
meta: Finisher! 6H40' Per tu, mama!!
A l'arribada veig la
Marta i el Sisco que em fan algunes fotos... veig al Terminator, ja
amb roba neta i seca. Penso: jodeeer, que en deu fer d'estona que ha
arribat... és una màkina! Tal qual. Parlem i el felicito. I ell
també em felicita. Estem contents. En pocs segons arriba el Rami.
Ens fem cinc cèntims de com ha anat. El Rami em comenta que hi havia
gent amb hipotèrmia. Ens trobem al Ruben. Xerrem, i lo bo és quan
el Ruben li diu al Rami: que has anat buscar al Presi? ...hehe, i jo,
que dic: home, el Rami és bon xicot, però no tant, eh! ...jajaja,
és clar, com que el Rami, normalment està fet un “mulo”, doncs
suposo que li va estranyar que arribés aleshores. Ei, de bon rotllo
eh, que el Rami està fort, fort, i un mal dia el pot tenir
qualsevol. Hehehe...
També vaig xerrar amb un
company dels Sansa Súa... Tot! I em va dir no sé què que a alguns
els havien desviat del traçat inicial. Jo la veritat és que ja no
entenia res. Aleshores vaig trucar al meu germà, i per sorpresa
meva, es veu que la seva parella l'havia anat a buscar, a ell i al
Sayen a mig camí del poble i Sant Marçal. Es veu que els havien fet
plegar perquè la MdM s'havia suspès. O això els van dir! Uff,
estaven molt emprenyats, ja que es veien capaços de pujar al Turó
de l'Home i, a més, anaven equipats. També baixaven a 2 corredors
que els havia passat el mateix i que s'havien trobat per la
carretera.
En aquestes, que veig que
arriba el Riki, que sortosament, també havia fet el traçat
original. Xerro un moment amb ell i li dic que me'n vaig, ja que
m'estic congelant de fred. El Rami ja s'havia anat a la dutxa i ja
marxava. Jo au, cap a casa el meu germà, a poc més d'un km de
l'arribada. Corro una mica però veig que tinc una petita molèstia a
un peu. Camino.
Directe a la dutxa! Aigua
calenteta. Roba seca! Un cafè amb llet calent, calent! Quin plaer!
El meu germà igual. Comentem l'odissea i ell segueix emprenyat.
Encara avui, crec! La veritat és que jo encara no entenc què va
passar... (suposo que amb els dies i les explicacions, se sabrà).
Més tard truco al Bonfi,
que no sé res d'ell i em te preocupat. S'hi posa el Sayen. Estan
conduint cap a casa. El Bonfi molt emprenyat. Ha fet gairebé 45km
baixant per carretera i sense aigua (per beure) ni cap avituallament.
Li ha passat igual que al meu germà i al Sayen, i com a d'altra
gent.
Jo penso: joder, quin
caos. No entenc res.
Més tard, els primers
missatges al Facebook i alguns correus. En dies posteriors, més
missatges i cròniques que ja van donant una idea del que s'ha viscut
enguany en la MdM.
La climatologia no es pot
menystenir, ni que sigui al costat de casa (per allò de que coneixem
molt bé el lloc). Personalment, la organització va estar molt bé,
ja que jo vaig ser dels “afortunats” que vam poder passar pel
Turó de l'Home i sobreviure a l'experiència. I què puc dir dels
voluntaris... com diuen, un 11 sobre 10. Però és clar, veient el
caos que s'ha format, doncs un te aquell sabor agredolç, no per mi,
sinó pels companys i companyes que han vist frustrades les seves
expectatives per tota aquesta caòtica coordinació entre
organitzadors i voluntaris, que s'han vist desbordats per la
climatologia més adversa. Ànims companys, que a la propera
millorarem, segur!
Vinga, ànims a tothom
que de les experiències sempre s'aprenen coses! I el Montseny no
se'n va enlloc, almenys de moment. I si voleu reviure un dia com el
d'enguany, espereu que arribi, i au, amunt... i avall!!!
